
Avui 30.08.2010 es compleix el centenari del naixement de MÀRIUS TORRES i seguint la crida feta des del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS m'adhereixo mitjançant aquest apunt a l'homenatge blogaire en record del gran poeta lleidatà.
MÀRIUS TORRES
[Lleida, 1910 - Sant Quirze Safaja, 1942]
Poeta. Estudià medicina, professió que exercí durant algun temps. El 1935, atacat de tuberculosi, es reclogué en el Sanatori de Puig d'Olena (Sant Quirze Safaja - Vallès Occidental) on morí. La seva obra poètica fou editada pòstumament a l'Argentina, el 1947, amb el títol de Poesies.
La seva obra (al voltant d'uns dos-cents poemes) fou escrita en la seva major part durant els anys de permanència al sanatori. La poesia de Torres segueix els models baudelaireians i està construïda amb un gran rigor formal i amb un estil noble i musical, allunyat dels col·loquialismes, ple d'elements imaginístics (molts d'ells basats en la parla muntanyenca) i de símbols personalíssims.
L'estructura externa de les seves peces oscil·la entre el sonet i les més variades provatures estròfiques. Màrius Torres expressà a través de la poesia la seva problemàtica personal, presidida per la meditació de la mort. Renegant del simbolisme, es plantejà la tasca poètica com un mitjà de coneixement. Per a ell, el poema és una forma de revelació d'un ideal absolut, és a dir, una recerca de la dimensió transcendental de l'existència humana.
Per recordar-lo avui, he triat un dels seus poemes amb l'estructura d'un sonet:
LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra:
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Han passat molt anys des de que Màrius Torres va escriure aquest poema l'any 1939 però sembla que, en segons quins temes, avui encara no hem aconseguit tornar a bastir aquesta "ciutat d'ideals" i seguim esperant aquesta "nova arquitectura".
FE D'ERRATES
Encara que aquest homenatge blogaire ha sigut el que he pogut preparar amb més temps (l'apunt de la CARME avisant-nos va sortir fa un mes i mig), m'acabo d'adonar que al post se m'han escapat 3 greus errades.
Us demano la vostra ajuda per localitzar-les i corregir-les. ;-)
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS.
FELICITATS A " Francesc Mompó i VPamies "
]]>